CRÒNIQUES D'UN MORT
28 d'abril de 2006
Autor: Jordi Salord Font

Vaig caure ple de sang al terra, aquella maleïda criatura m’havia foradat la gargamella. El meu cos quedà enterrat entre la multitud. No vaig tenir ni sepultura, van guanyar els enemics. Encara que, els pocs que van quedar en vida, no ho van fer durant massa temps, moriren, dessagnats, a causa de les múltiples ferides.

Quan vaig aconseguir sortir, de davall tots els cossos morts que tenia al damunt, vaig observar que tot el que veia estava pintat de colors pàl·lids: verd, blau, gris, negre. També vaig notar que no podia parlar.

A la meva vora es començaren a alçar els meus companys, suposo, patint la mateixa penúria que jo. En canvi els enemics no s’aixecaven, es consumien i anaven cap avall, molt avall.

Al cap d’una estona alguns dels meus companys començaren a parlar, així, consecutivament, ho vam arribar a fer tots. Ens agrupàrem i començàrem a marxar, sense rumb, cap a un lloc més càlid. Les cares dels que estàvem allà presents no tenien expressió, serioses davant qualsevol acte, amb la tristor clavada als ulls. A alguns els queien llàgrimes vermelles, cremant-los la pell. No podien llevar-se-les per evitar el dolor, si ho feien els en queien més.

Una música trista començà a sonar darrera nostre, semblava com si ens estigués cridant. Era un violí, amb una veu suau i clara. Alguns dels que ploraven se’ls va deformar la cara, el so d’aquelles cordes feien brotar les llàgrimes més que mai.

Vam girar cua, per tornar a la pila de cadàvers. Allà ens esperava una figura vestida amb una túnica verda, i un instrument a la mà. No se per què, el vam seguir, alguna cosa ens estirava a seguir-lo. Hi havia un camí que abans no havíem vist, semblava creat per la música. A mesura que anàvem avançant, tot el nostre passat s’esborrava i s’oblidava, només hi quedava el camí fet pel violí, que anava esborrant les restes d’aquella ultima batalla.

El violinista cantava, no enteníem el seu idioma, però vam notar que parlava de mentides, promeses i traïcions. Cada vegada que començava un nou vers, un company quedava aturat al mig del camí, paralitzat, sense poder-se moure.
El violinista s’aturà per descansar una estona, mentre ho feia ens explicà per què aquella gent es parava a mig camí:

- Si vos hi heu fixat tenen la cara deformada. Han estat rodejats de mentides i traïcions tota la seva vida. Les seves mentides han fet que no puguin descansar en pau encara després de morts, i les traïcions han deformat la seva personalitat. Per això no els deixo venir, per castigar-los. Pot ser d’aquí molts anys els vindré a buscar, ara no tinc temps per perdonar. Continuem la marxa, encara hi queda un llarg camí.

Vam seguir caminant durant dies. Cada dia érem menys els seguidors. Al setè ja només quedàvem onze homes.

El camí ara ja no anava sol, un bosc espès el vorejava. Ara, els que quedaven aturats, es tiraven als boscos, damunt la terra, per descansar.

- A aquests els espera un càstig més gran, o així ho entenc jo. Han volgut amagar les seves mentides fins al final. Aquests es converteixen en arbres, fermats a la terra sense poder-se moure, només pensant; tampoc podran mirar al seu voltant, es més, no podran veure res. La seva vida es convertirà en un globus obscur ple de pensaments i reflexions.

Van anar caient tots els meus companys fins que, al desè dia, vaig quedar jo com a darrer company del violinista.

- I ara, cap a on anem ? – Vaig preguntar-li

- Tu, fa estona que t’hauries d’haver aturat però en canvi encara no has plorat el teu ressentiment. Vas portar tots aquells homes a davant d’un exercit, vas matar-los a tots, vas deixar que morissin davant de totes aquelles criatures. No et sap greu ?

- Van seguir-me per pròpia voluntat, sabien que podien morir. A més el teu violí parla de mentides, promeses i traïcions. Jo no he mentit a ningú, tampoc he promès res; tan sols els vaig dir que en acabar la batalla, pot ser hi hauria or, i com ja es sabut, l’or confon els pensaments, i pot convertir a un poruc, en un assassí de dracs. Si tan vols, puc dir que hem vaig trair a mi mateix en pensar que podria alliberar aquestes terres, però aquesta es la sort que m’ha tocat viure, res més.

El violinista va treure el cap de dins la caputxa, no tenia pell a la cara. Semblava com si hagués estat plorant durant tot el trajecte; doncs encara regalimava pels pòmuls ossuts. I digué:

- Jo vaig negar-me a acceptar que havia traït a molts, el meu càstig va ser acompanyar a tots els morts durant el seu trajecte fins a la fi de l’existència, sonant la melodia que has escoltat tota aquesta estona. Però, o be per què ets fred, o per què realment creus que has fet be, no t’aturaràs aquí. Segueix aquest camí, d’aquí a dos dies arribaràs al final. Trobaràs, pot ser, a molts coneguts. Allà descansaràs fins que vulguis desaparèixer del que es pot entendre per realitat.

Aquesta és la història de la meva arribada aquí, he decidit de quedar-me en aquest món. Però ara si em disculpeu vaig a dormir, el trajecte amb el violinista m’ha cansat.